Mare de Déu de Montserrat, torneu-nos la llibertat!

Com la nostra llengua, filla del llatí, a mig camí entre el francès i el castellà, el nostre catolicisme és el més afrancesat d'Espanya i el més hispà de l'antic espai carolingi. Ocultar alguna d'aquestes tres influències, romano-llatina, hispànica i fràncica, és falsejar la genialitat i personalitat del catolicisme a Catalunya.

El nostre gòtic és auster. El nostre barroc mai va arribar al rococó. La austeritat és una dels caràcters predominants de la nostra personalitat col·lectiva històrica com ho són les nostres processons de Setmana Santa tradicionals. I això és fruit de ser una societat d'homes lliures enemiga de la jerarquia senyorial. Per això es van aixecar els nostres avantpassats, els remences. Per això el moviment anarquista era el radicalisme català preponderant i no el comunisme o el socialisme. Per això l'ideal de l'oficial era plantar-se per ell. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots.

Torras i Bages va glossar a la seva La Tradició Catalana la base pairalista i menestral del país. Potser acusa, l'obra, de la influència excessiva de la romanticisme idealitzador. Però les intuïcions que s'hi contenen són molt encertades.

M'agradaria posar en relació diferents elements de la història del catolicisme a casa nostra amb la història del propi país.

Sempre m'ha cridat l'atenció la importància, fins el 1835, dels dominics a Catalunya. La importància de Sant Ramon de Penyafort, del convent de Santa Caterina de Barcelona, de la xarxa i paper dels convents repartits pel Principat.

Més encara, relacionem les conviccions, sobre com és la societat, que donen caràcter a la Teologia política ensenyada pels dominics i la manera en que els propis catalans històricament han entès les relacions socials, la política i la llibertat individual.

Relacionem aquest darrer punt i la manera “nord-americana” de concebre les relacions dels individus entre sí en el sí de la societat i d'ells amb el Poder públic centralitzat. Sempre hi trobarem una elevadíssima consideració de la llibertat individual, del pacte lliure, de la propietat ben entesa nascuda de l'esforç acumulat legítim i no gastat, de la propietat com a garantia de la llibertat familiar, de la por a la concentració de poder, de la valoració dels counterbalances en política, del monarca no absolutista, d'una certa relativització de les formes polítiques per primar els continguts...

Aquestes concepcions i conviccions són les que expliquen aquell caràcter pactista i emprenedor que va convertir Catalunya en la terra que de les pedres se'n feien pans. Fins i tot del caràcter, també tan emprenedor i tan allunyat del tòpic de la dona passiva, de les monges dels instituts de religioses fundats a la Catalunya del segle XIX.

Però d'on ve tot això? Malgrat els calvinistes em renyin, molt de l'esperit del caràcter de la seva teologia política i pensament social ve directament del tomisme. En certa mesura són mantenidors d'una herència tomista, -alerta, em circumscric només a aquest àmbit – que es desdibuixaria i empobriria amb l'arribada de l'absolutisme a les monarquies catòliques. I no per culpa del tomisme, sinó perquè els palaus i curies reials “catòliques” del segle XVIII tenien més por del tomisme polític que d'una pedregada perquè en el fons Sant Tomàs, en línea amb l'Evangeli, reivindica el caràcter inalienable de la dignitat humana i dels seus drets naturals, entre els quals el de participar d'una manera activa en la conformació de la vida social i, amb totes les matisacions que es vulgui, de la vida política. I es que rere Sant Tomàs hi ha el veritable Contracte Social.

El problema del calvinisme polític, tan amant de la llibertat dels ciutadans, no és doncs que tingui avis tomistes sinó que aquesta herència no queda emmarcada i integrada amb la resta d'ensenyaments de l'Església. I el mateix per les anomenades idees polítiques il·lustrades, intuïcions que ja es trobem dins de la doctrina social de l'Església tradicional però que són arrancades d'aquest dipòsit i aplicades amb una antropologia que cada vegada és menys cristiana i més de laboratori.

Traiem la pols al De Regno de Sant Tomàs, al Polycratus de Joan de Salisbury, al De rege et regis institutione de Juan de Mariana, al Dei diritti dell'uomo de Nicola Spedalieri . O més a prop nostre, a les obres del jurista gironí Tomàs Mieres (1400-1470), admirador i seguidor del jurista vigatà Jaume Callís. O als escrits polítics d'en Jaume Balmes. Que és que les encícliques socials s'escriuen només sobre l'Evangeli però saltant-se la Tradició?

Veurem que la història del pensament social cristià vàlid no és una muntanya russa on ara es diu una cosa i al cap de poc la contrària depenent de les circumstàncies del moment. El seu camí està enganxat, com un sidecar , al de l'evolució homogènia del dogma, com no podia ser d'altre manera. Un shock per la visió hegeliana d'entendre les coses en la qual se'n forma i conforma cada dia a l'escola o als mitjans de comunicació. Però, bé, suposo que madurar deu ser això, calmar els ànims.

Avui, diada de la Mare de Déu de Montserrat, hem de pensar tot el bé que el catolicisme ha fet a Catalunya i no només parlant en termes de beneficència sinó de justícia. No en les engrunes sinó en la llesca. Hem de reescriure, per dignificar-la i reivindicar-la, aquesta herència, per desacomplexar-nos. Per aixecar la Creu de Crist sobre la Senyera, no per derrotar-la, sinó perquè només Crist porta a la plenitud les coses d'aquest món.

NOTA: Hoy día de la Virgen de Montserrat, patrona de Cataluña, ofrecemos el escrito en catalán, lengua en la que se ha escrito orginalmente, para los que tengan alguna dificultad, ofrecemos una traducción en castellano, pedimos disculpas anticipadas si hay algún que otro error en la traducción

A pesar de todo los esfuerzos por desterrar el catolicismo de Cataluña, de hacernos creer que es un elemento circunstancial de su historia y de su presente, no hay ningún otro elemento configurador de tanta importancia en la configuración de lo mejor de nuestra tierra.

Como nuestra lengua, hija del latín, a medio camino entre el francés y el castellano, nuestro catolicismo es el más afrancesado de España y el más hispano del antiguo espacio carolingio.   Ocultar alguna de estas tres influencias, romano-latina, hispánica y fráncica, es falsear la genialidad y personalidad del catolicismo en Cataluña.  

Nuestro gótico es austero. Nuestro barroco nunca llegó al rococó. La austeridad es una de las características predominantes de nuestra personalidad colectiva histórica como lo son nuestras procesiones de Semana Santa tradicionales. Y eso es fruto de ser una sociedad de hombres libres enemiga de la jerarquía señorial.   Por eso se levantaron nuestros antepasados, los remensales. Por eso el movimiento anarquista era el radicalismo catalán preponderante y no el comunismo o el socialismo. Por eso el ideal del oficial era plantarse por sí mismo. Cada uno en su casa y Dios en la de todos.  

Torras i Bages glosó en La Tradición Catalana la base rural y artesanal del territorio. Quizá acusa, la obra, de la influencia excesiva del romanticismo idealizador. Pero las intuiciones que se contienen son muy acertadas.

Me gustaría poner en relación diferentes elementos de la historia del catolicismo en nuestra tierra con la historia del propio territorio.   

Siempre me ha llamado la atención la importancia, hasta 1835, de los dominicos en Cataluña. La 

importancia de San Raimundo de Peñafort, del convento de Santa Catalina de Barcelona, ??de la red y papel de los conventos repartidos por el Principado.   

Más aún, relacionamos las convicciones, sobre cómo es la sociedad, que dan carácter a la Teología política enseñada por los dominicos y la manera en que los propios catalanes históricamente han entendido las relaciones sociales, la política y la libertad individual.

Relacionamos este último punto y el modo "estadounidense" de concebir las relaciones de los individuos entre sí en el seno de la sociedad y de ellos con el Poder público centralizado.   Siempre encontraremos una elevadísima consideración de la libertad individual, del pacto libre, de la propiedad bien entendida nacida del esfuerzo acumulado legítimo y no gastado, de la propiedad como garantía de la libertad familiar, del miedo a la concentración de poder, de la valoración de los counterbalances en política, del monarca no absolutista, de una cierta relativización de las formas políticas para primar los contenidos ...

Estas concepciones y convicciones son las que explican ese carácter pactista y emprendedor que convirtió Cataluña en la tierra que de las piedras se hacían panes. Incluso del carácter, también tan emprendedor y tan alejado del tópico de la mujer pasiva, de las monjas de los institutos de religiosas fundados en la Cataluña del siglo XIX.  

Pero ¿de dónde viene todo esto?   A pesar de que los calvinistas me regañen, mucho del espíritu y del carácter de su teología política y pensamiento social viene directamente del tomismo.   En cierta medida son mantenedores de una herencia tomista,-alerta, circunscribidme sólo a este ámbito - que se desdibuja y empobrecería con la llegada del absolutismo en las monarquías católicas.   Y no por culpa del tomismo, sino porque los palacios y curias reales "católicas" del siglo XVIII tenían más miedo del tomismo político que de una granizada porque en el fondo Santo Tomás, en línea con el Evangelio, reivindica el carácter inalienable de   la dignidad humana y de sus derechos naturales, entre ellos el de participar de forma activa en la conformación de la vida social y, con todas las matizaciones que se quiera, de la vida política.   Y es que tras Santo Tomás está el verdadero Contrato Social.  

El problema del calvinismo político, tan amante de la libertad de los ciudadanos, no es pues que tenga abuelos tomistas sino que esta herencia no queda enmarcada e integrada con el resto de enseñanzas de la Iglesia.   Y lo mismo para las llamadas ideas políticas ilustradas, intuiciones que ya se encuentran dentro de la doctrina social de la Iglesia tradicional pero que son arrancadas de este depósito y aplicadas con una antropología que cada vez es menos cristiana y más de laboratorio.

Sacamos el polvo al De Regno de Santo Tomás, al Polycratus de Juan de Salisbury, al De rege et regis institutione de Juan de Mariana, al Dei Diritti dell'uomo de Nicola Spedalieri.   O más cerca de nosotros, a las obras del jurista gerundense Tomás Mieres (1400-1470), admirador y seguidor del jurista de Vic Jaume Callís. O los escritos políticos de Jaume Balmes.  ¿Es que las encíclicas sociales se escriben sólo sobre el Evangelio pero saltándose la Tradición?  

Veremos que la historia del pensamiento social cristiano válido no es una montaña rusa donde ahora se dice una cosa y al poco la contraria dependiendo de las circunstancias del momento. Su camino está pegado, como un sidecar, al de la evolución homogénea del dogma, como no podía ser de otra manera. Un shock para la visión hegeliana de entender las cosas en la que se forma y conforma cada día en la escuela o los medios de comunicación. Pero, bueno, supongo que madurar debe de ser eso, calmar los ánimos.   

Hoy, día de la Virgen de Montserrat, tenemos que pensar todo el bien que el catolicismo ha hecho en Cataluña y no sólo hablando en términos de beneficencia sino de justicia. No en las migajas sino en la rebanada.   Debemos reescribir, para dignificarla y reivindicarla, esta herencia, para desacomplejarnos. Para levantar la Cruz de Cristo sobre la Senyera , no para derrotarla, sino porque sólo Cristo lleva a la plenitud las cosas de este mundo. 

Guilhem de Maiança